Lectures PIIGS 2014

El Rescate . Portugal

El Rescat (‘Resgate’), en canvi, d’Armando Nascimento Rosa, posa la corrupció bancària com a eix d’articulació de l’acció dramàtica. El segrest d’un banquer i la seva secretària desencadena un discurs en què la necessitat urgent de l’individu topa amb els grans interessos financers. No hi ha reconciliació possible. Nascimiento barreja la farsa amb el teatre polític, en una obra en què la urgència i la serietat dels plantejaments dels personatges conviuen amb la còmica irrealitat del moment.

 

El rescat (fragment)

Portugal

Escena 1

Oliveira Lima: No ha anat pas malament, la sessió.

Custódia Farinha: Com que no ha anat malament? Ha sigut excel·lent!

No podria haver anat millor! No saps la sort que has tingut! M’hauries d’estar agraïda. No ha sigut gens fàcil.

Oliveira: Ho sé. Però, igualment, estaré detingut.

Custódia: Home, Oliveira, detingut a la teva mansió principesca.

Oliveira: No és meva, està a nom de la meva exdona. Ara mateix no sóc un home de bé.

I ara no podré anar a passejar amb el iot que vaig regalar al meu fill. És una pena.

Custódia: Deixa’t estar de romanços, Oliveira! Arrest domiciliari… Ja m’agradaria a mi que m’arrestessin en una casa com la teva.

Amb piscina per a les quatre estacions i jacuzzi d’aigua salada, gimnàs privat i jardí emmurallat. I la teva exdona, que viu allà amb tu. La que jo evitava.

Oliveira: Ja veig que no t’agrada gens, la meva Joyce…

Custódia: La teva barbie sembla més jove que jo, amb tanta cirurgia.

Oliveira: No diguis això! Saps de sobres que la meva Joyce podria ser la teva mare.

Custódia: T’estàs fent el simpàtic amb mi.

Oliveira: I no t’oblidis de la biblioteca, l’enveja dels acadèmics més exigents.

Custódia: Vas de culte, però la cultura llibresca no t’ha pas donat dis- cerniment.

Oliveira: Què insinues amb això, Custódia? Si em tractes malament, em canviaré d’advocada.

Custódia: Això et passa per ser tan explícit. Les coses es poden fer d’una altra manera.

Oliveira: M’estàs dient que no vaig saber-ho fer bé?

Custódia: Exacte. Si ho haguessis fet bé, no seríem aquí, amb el tribunal tocant-nos els collons.

Oliveira: Però bé que havia de donar feina a una jurista brillant.

Custódia: Oliveira Lima, has desviat imports financers elevadíssims. Has estafat milions en els offshores, amb empreses fantasma.

I n’has deixat proves. T’han enxampat per les pistes que has anat deixant.

Oliveira: Tu ho hauries fet millor que jo?

Custódia: No ho sé. Jo no ho he fet mai, això. Però estic segura que

hauria anat amb una mica més de cura.

 

 

 

Autor

Armando Nascimento Rosa

Dramaturg portuguès guardonat amb el Premi de Teatre Ribeiro da Fonte Revelation 2000; el Premi de Teatre Albufeira 2008; el Premi Nacional de Teatre Bernardo Santareno 2011, etc. Autor de més de 20 textos teatrals, la majoria dels quals han estat publicats i traduïts a diferents llengües. Les seves obres s’han estrenat o llegit a diverses ciutats d’Europa i Amèrica. Des de l’any 1998 és professor a l’Escola Superior de Teatre i Cinema de Lisboa (Facultat d’Art Dramàtic i Cinema). També és compositor i cantant i actualment està desenvolupant el projecte “O Piano em Pessoa/A Piano in Pessoa”, en el que s’hi posa música a poemes de Fernando Pessoa (espectacle estrenat l’Octubre 2012 a Barcelona, amb el pianista António Neves da Silva)

 

Directora

Adeline Flaun

Directora, actriu i locutora. Nascuda a La Martinica (Carib francès), arriba a Barcelona després d’una temporada a Lille (França) on crea la seva primera companyia. Es forma en interpretació amb MOVEO i amb Javier Galitó-Cava, entre altres, i segueix monogràfics a l’Obrador-Sala Beckett (Victoria Spuntzberg, Davide Carnivale, …).

Treballa amb directors com Frederic Roda, Josep Pere Peyró, Àngels Aymar, Nicolás Rivera, Quique Culebras, Javier Galitó-Cava, entre d’altres.

Crea la companyia ALMARADAS amb la que treballa amb textos compromesos amb la societat i que reflexionen sobre l’absorció de l’esser humà per aquesta: “El soroll dels ossos quan cruixen”, “Moi, Edouard Denan”, “Umbral”, “El Ausente”. Amb El rescat, obra del dramaturg portuguès Armando Nascimento Rosa, dona un pas més en aquesta recerca.

 

Actores port Intèrprets:

Ildefons Vilanova

Sonia Espinosa

Toni Climent

Salva Soler

Traductor:

Pau Segalés (Instituto Camões de Barcelona)

Lectures PIIGS 2014

Torn de dia . Irlanda

La peça de Darren Donohue, Torn de dia (‘Dayshift’), es una obra coral en què les referències a Kafka i Orwell conviuen amb el record de certes propostes narratives del director de cinema nord-americà Terry Gilliam, en concret, de la seva pel·lícula més coneguda: Brazil. A Dayshift, l’empresa es converteix en el símbol de l’opressió de l’individu. Una opressió que es disfressa grotescament de salvació quan es pretén convèncer el treballador que és allí, a la seu empresarial, on podrà donar ple sentit a la seva existència.La uniformització de tota diferència, la impossibilitat de comunicar-se, la inutilitat de l’oci per aconseguir la felicitat són els recursos de la moderna vida laboral. Dia, el protagonista, en el decurs d’un únic dia, des de l’albada fins que es fa fosc, ens recorda el viatge iniciàtic del Leopold Bloom de Joyce. Però mentre que aquest passeja per tot Dublín durant aquell setze de juny, Dia roman tot el temps tancat a la seva empresa, on, finalment, morirà. Al final del seu torn, per descomptat.

Torn de dia (fragment)

Irlanda

Escena 5

El Joan del Departament d’Arxiu

El Dia es troba desesperadament perdut als passadissos que van girant al seu voltant, es crea l’efecte d’un nen perdut dins un laberint. De cop es queda quiet com si algú cridés el seu nom. Camina al voltant d’una de les caixes d’embalatge de fusta més grans i la caixa gira, es pot veure un home a una finestra. La finestra és força petita i l’ home s’ hi troba esclafat. Aquest és el Joan, la seva corbata ha d’estar cap amunt i així fa la sensació que estigui penjat.

Joan: Perdona! Estic una mica encallat aquí; Joan d’Arxiu.  (Fica la mà per la finestra i encaixen les mans) . Sembla que els de la neteja m’han deixat tancat a l’oficina un altre cop. Fa tres dies que estic aquí aquesta vegada, increïble. Però així és com funcionen les coses aquí. Podrit fins a la mèdul·la, si em preguntes, però xssst, no hem de dir coses d’aquestes gaire fort, oi? No, crec que no. El tema és que si poguessis simplement obrir la porta, tot tornaria a estar en ordre i a condret. Condret, t’he dit! (Agafant aire) Perdó si parlo molt i enfadat però no arriba gaire aire aquí dins. És una vergonya, de debò, esperen que treballem en aquestes condicions. Però aquí ho tens i tu ho has dit, no jo. És el teu primer dia?

Dia: Sí…

Joan: Tens tota la pinta, sempre ho veig això. Has de vigilar per aquí o, millor encara, tenir algú que et cobreixi les espatlles. Mai no se sap quan vindrà algú i t’apunyalarà per l’esquena. Fes aliats i coneix bé els teus enemics. Treballo a Arxiu, per exemple. Sé què estàs pensant: a qui vaig matar per tenir aquest lloc? Bé, millor que no ho sàpigues. Però podria ser bon amic d’algú com tu. Et podria posar al dia, ficar-te al meu cercle, presentar-te el Sr. Èxit! Necessites algú com jo, algú amb experiència. T’ensenyaria on seure a la cantina, on posar la tassa de cafè, com fitxar puntual, com somriure als superiors, com menysprear els teus subordinats. Et mostraria on amaguen el paper higiènic. T’ex- plicaria a qui has d’encobrir, qui t’encobrirà a tu, com destacar, com aconseguir que t’ascendeixin o com fer que desaparegui un document que et preocupa. Xssst… Puc fer-ho! Et devoraran sencer començant per les sabates! Com has pogut sobreviure tant de temps sense mi? De pressa, no tenim temps per perdre! OBRE LA PORTA!

El Dia intenta obrir la porta però està tancada amb clau.

Dia: No tinc la clau.

Joan: Tira-la avall d’un cop de peu.

 

 

Autor

Darren Donohue

Dramaturg i poeta resident a Co.Kilkenny, Irlanda. L’any 2013 va ser becat pel The Abbey Theatre i la seva obra “Home Game” es va estrenar al The Peacock com a part de la seva sèrie “Home”. També el 2013, la seva obra “Keep the home fires burning” va guanyar el Premi the Audience Choice Award @ Scripts del Festival de Dramatúrgia d’Irlanda. El 2012, la seva obra “Tuesday Evening (following the news)” va ser produïda per Fishamble com a part dels “Tiny Plays for Ireland” i recentment ha estat publicada per New Island Drama. Dirigida per Alice Malin, la seva obra “The bird trap” es va estrenar al The Lost Theatre de Londres. Darren va ser finalista al premi Hennessy Literary el 2010 i actualment és un dels seleccionats pel Premi Hennessy Literary del 2014.Entrevista amb l’autor  …

1.-How did the idea of writing this play come to you?With “Dayshift” I wished to explore the consequences of sacrificing our common morality upon the altar of materialism. It looks at what happens when the human spirit in placed within an environment where everything is for sale and nothing has value. I utilised a strong experimental style, rich in imagery to tackle this issue.2.-To what extent do you think this reflects the current situation in your country?With the collapse of the Church in Ireland, materialism filled the spiritual void in our society. The “Things” people owned, their occupation and the pursuit of wealth gave people a new purpose and meaning to their lives. Of course, with the economic crash, all these newfound certainties were once more throw in the air. “Dayshift” reflects and explores this process using humour and an avant-garde approach to theatre.3.-How would you define your style of writing?I like to write toward an image, using dialogue and humour to disarm and hypnotise the audience, preparing them to accept the image I’m attempting to convey. A potent image can define a culture and a nation, become a compelling symbol of how we understand and relate to each other.4.-What is theatre for you?Theatre is our gateway into the marvellous.5. Is there a relationship between the journey of alienation suffered by Mr Day and your daily life as a playwright?The artist is always an outsider in society. This positon grants them an original perspective which filters into their work. In all my plays, I try to reimagine the world and our place within it. I want to sink beneath the surface of “everyday reality” to pluck at the delicate treads which keep us tethered to hope and salvation.

 

Directora

Marilia Samper

Actriu, directora i autora teatral. Nascuda a São Paulo, Brasil. De mare brasilenya i pare sevillà. S’instal.la de manera permanent a Espanya després de viure en diferents països. Estudia Interpretació a l’Institut del Teatre de Sevilla, i treballa amb diferents companyies de la ciutat, com són Viento Sur teatro, La Matrona i el Centro Andaluz de Teatro. Com a directora i dramaturga es forma a l’Institut del Teatre de Barcelona. Des de llavors ha anat desenvolupant la seva trajectòria com autora i directora, i ha estat representada en els escenaris més emblemàtics de Barcelona.

Entre els seus texts destaquen: Pequeños Monstruos (Nau Ivanow, Festival Grec de Barcelona 2013), Udol (Teatre Lliure, Festival Grec de Barcelona i Cía. Q-Ars Teatre 2012), L’ombra Al Meu Costat (Projecte T6, TNC 2012), Pleasure and pain (Sala Beckett Barcelona 2011), entre d’altres. I entre les seves direccions destaquen, Pulmons, de Duncan Macmillan (Sala Beckett 2014), Si existeix, encara no ho he trobat, de Nick Paine (Sala Beckett 2013), Suïcides, de Llàtzer Garcia (teatre de Bescanó 2012) i Treballs d’amor perduts, de W.Shakespeare (Parc de l’Estació del Nord 2012), entre d’altres.

 

Teatre-de-lEnjòlit Intèrprets

Teatre de l’Enjòlit.

Companyia d’actors i actrius formada per Elies Barberà, Albert Alemany, Marta Montiel, Jenny Beacraft i Arnau Marín. Entre els seus espectacles hi ha Potser somniar (espectacle de creació), En la Primavera perpètua d’Elies Barberà, Corrüptia de Josep Lluís Fitó, Paella amb Botifarra d’Iban Beltran i Elies Barberà, Si no ens paguen, no paguem! de Dario Fo i El setè cel de Caryl Churchill.

Traductora:

Rocío García Recuenco

Lectures PIIGS 2014

Confessione . Itàlia

Confessió (‘Confessione’), de Davide Carnevali, és una reflexió subtil sobre els mecanismes del poder, les seves autojustificacions, la percepció i el rol del subjecte elector vist des de la perspectiva d’un governant escollit democràticament que no respecta la democràcia. Carnevali posa possiblement el dit a la llaga quan cen- tra el seu discurs en el nucli de la perversió del sistema, perquè és des d’allí des d’on les relacions econòmiques i polítiques es perverteixen de manera inevitable.

Confessió (fragment)

Italia

Escena 1

Faules

«Un dia els micos van queixar-se a Júpiter: “Estem cansats de viure a les branques dels arbres -van dir-, també nosaltres volem un poblet bonic com el dels homes”. Júpiter va contestar que els homes treballaven molt per a mantenir bonic el seu poblet, mentre que damunt dels arbres els micos podien viure sense preocupacions. Però ells insistien: “Ens assemblem més als homes que als ocells -van dir-, no obstant això els homes viuen en un bonic poblet i nosaltres als arbres de la selva. Nosaltres també volem viure en un bonic poblet”. El pare dels déus va escoltar la seva petició i va fer construir per als micos un poblet just als marges de la selva: “Podreu viure allí -va dir Júpiter als micos-, però ja sabeu que si voleu que el poblet sigui bonic com el dels homes també haureu de treballar com ho fan els homes”. Els micos es van establir al poblet, però no van fer cas del consell de Júpiter i van continuar vivint com micos, com sempre havien fet, sense preocupacions. Així, amb el temps, el poblet es va omplir de males herbes, dins de les cases van començar a créixer plantes i matolls, i alguns es van fer tan alts que van rebentar els sostres. A poc a poc la selva va envair el poblet mal cuidat, i els micos van tornar a viure de nou a les branques dels arbres. Així es castiga l’estupidesa de qui no cuida les seves coses i és incapaç de treure profit a una situació profitosa.»

 

 

Autor

Davide Carnevali

Davide és doctorant en Arts Escèniques a la Universitat Autònoma de Barcelona. A la seva activitat acadèmica s’afegeix la de traductor del castellà i del català a l’italià, i la de docent, impartint tallers de teoria del teatre i escriptura dramàtica. També escriu per a diferents revistes de teatre. Entre les seves obres destaquen: Variazioni sul modello di Kraepelin (premi Theatertext als Hörspiel / Theatertreffen Berlín 2009, premi Marisa Fabbri 2009, premi Journées de Lyon 2012); Come fu che in Italia scoppiò la rivoluzione ma nessuno se ne accorse (Premi Scintille Asti Teatr 2010, Premi Borrello 2011); Sweet Home Europa (estrena europea al Schauspielhaus Bochum 2012); Ritratto di donna araba che guarda il mare (Premi Riccione per il Teatro 2013). Les seves obres s’han presentat en diverses ressenyes internacionals, i s’han traduït a l’alemany, castellà, català, estonià i flamenc.Entrevista amb l’autor …

1.-How did the idea of ​​writing this play come to you? When I was living in Buenos Aires, I lived near Congreso, the Argentine parliament, a few minutes walk from the Casa Rosada, the executive mansion of the President, and from the Museo del Bicentenario, which traces the political history of the country from its birth until today. The Argentine politics is a fascinating subject, as well as his greatest mystery, the Peronism. A label that somehow unifies a wide sort of opposed political strategies, for example that of Kirchner and that of Carlos Menem, the president who, from 1989 to 1999, shaped the image of the Argentina before the crisis. A country which was rich, neo-liberal, cool; a country who aspired to the ethical and aesthetic model embodied by its chairman. A president who brought the country to the brink of the abyss, and dropped it, without anybody noticed. That’s fascinating, in my opinion: how a president can distract his country and make the truth go unnoticed.2.-To what extent do you think that reflects the current situation in your country? The economic crisis we are experiencing in Europe resembles that experienced by Argentina a decade ago. In both countries a macroeconomic policy that leads to loss of monetary sovereignty has been pursued. Although there are differences in comparing the Dollar, a foreign currency, to the Euro, which is a common currency, whereby each country should, ideally, has power of decision on it. The truth is that the ECB is quite influenced by the decisions of the Bundesbank and the German political weight. As a result, the countries that suffer most from the crisis (Greece, Portugal, Ireland, Italy, Spain) have very little autonomy in financial management, and that somehow reminds the dependence of Argentina to the USA and the IMF in those years. When a country has no autonomy in terms of monetary policy, it can only cut costs, privatize, dismiss the social system. Hence elected governments lose all effectiveness and prefer to declare a sort of “state of emergency” leaving political liability side of an assumed financial responsibility. 3.-How would you define your style of writing?

This play is very different from what I’m used to write. In open opposition to the political rhetoric (and therefore in some way to the theatrical rhetoric), the story is flowing clear, simple. It has been conceived as an Argentinian “unipersonal”, a monologue for one actor, easy to stage and easy to move, with no need of money to do it, nor complicate technical requirements.

4.-What is the theatre for you?.

Theatre is the only art in which the clash between word and body, between reality and discourse about reality, happens live in front of the public. Thus theatre is a powerful tool to explore the method of construction of reality through language.

5. What has Carlos Menem of Silvio Berlusconi and S.Berlusconi of C.Menem? And to what extent have you used both to create a syncretic character like “Menem” of Confessione ?.

There are many similarities between Menem and the figures of Silvio Berlusconi or José María Aznar, for example. They are all rich, powerful, friends of magnates and tycoons. They are all faithful to the liberal doctrine of the United States. They are all graduates in law, and, paradoxically, all of them were somehow beyond the law. And most importantly, they knew how to exploit their image, building through the medias an “attractive” character to the citizens’ eyes.

 

Directora

Beatriz Liebe

Universidad Católica de Chile.  Combina el seu treball de direcció escènica amb el de gestió cultural a diferents entitats: codirigeix la plataforma de promoció de l’autoria dramàtica “perpetuum” (www.perpetuum.cat), és directora artística de la companyia TUVALÚ produccions (www.tuvaluproduccions.com), responsable de projecte a la Fundació Xarxa (www.fundacioxarxa.cat),  i productora executiva de l’Altre Festival d’arts escèniques i salut mental (www.laltrefestival.cat).

Des de l´any 1997 ha participat en més de 25 obres de teatre, cinema, òpera i performance, entre les quals destaquen: Dow Jones (Vallromanes, 2013),  DIVISIONS (Nau Ivanow, 2012. Festival Off Avignon 2013 – Programa Avignon à la Catalane), Alades Paraules (Convent de Sant Agustí ’09, Premi a millor projecte de teatre visual, Institut del Teatre ’09), Mon Amour (Museu Comarcal del Montsià. Festival STROBE ’08), Los Niños de Morelia (BCN i gira per Espanya ‘08-‘10) Agnus Lupus (Aula de Titelles, Institut del Teatre ’07), Tuvalú (La Farinera del Clot ´05), entre d’altres.

És creadora i organitzadora del Festival PIIGS, juntament amb Rosa Moliné i Antonio Morcillo, i dirigirà la lectura de Confessione, obra del dramaturg italià Davide Carnevali.

 

actores-ita Intérpret

Xavier Capdet

 

Traductor:

Angelo Costantini (Istituto Italiano di Cultura di Barcellona)

Lectures PIIGS 2014

Teulada . Grècia

En ΣτεγηTeulada de María Tranou l’humor és extremament negre, i la situació i el llenguatge fugen del realisme per refugiar-se en Beckett. El lector no sap exacta- ment què passa a casa d’aquesta família grega. La història està dis- locada, igual que els personatges, que també estan dislocats per les mancances alimentàries i vitals que pateixen. Els salts en el pensament dels personatges es corresponen amb la manca d’una lògica narrativa en ús. Però així i tot, la violència i la degradació s’obren pas en l’obra de manera implacable.

Teulada (fragment)

Maria Tranou

Grecia

 

Escena 2

El Proveïdor ha vingut per quedar-se

La Mare està dreta davant de casa, el Pare no se’l veu enlloc

però se’l sent que respira amb dificultat.

El soroll de les canonades és el mateix d’abans.

Mare: Així doncs, ha marxat.

(El Pare continua amagat on era, intentant no respirar)

Va marxar ahir al vespre. No pas per sempre. Però ha marxat.

Serà fora per un temps.

(El Pare continua immòbil)

Et quedaràs fora per sempre? No en tens prou amb tota la nit?

(El Pare continua immòbil)

Estàs content d’haver dormit fora?

(Pausa)

Si vols continuar fora, endavant. D’acord.

Si no t’importa no aclucar els ulls, perfecte.

(Pausa)

Cap problema si vols continuar fora.

Però no et prometo que no ho faci servir

en contra teu, d’acord?

Ara ja hem perdut les formes.

Tinc més motius que tu per estar cansada.

Tinc molt bones raons per estar emprenyada

i decebuda i disgustada i per anar en contra teu,

dir als nois que ets un desgraciat,

i dir-ho a tothom si això serveix d’alguna cosa.

Ets un egoista irresponsable

i increïblement consentit.

Com pots dir que no es pot dir que no som persones

i que només tu no ho suportes,

l’únic que pot donar-se el luxe de tornar-se boig?

Com ho pots callar i fer que els teus fills ho paguin?

És que som uns éssers inferiors?

Estic esperant…

El Pare es dirigeix a contracor cap a la casa arrossegant

els peus.

 

 

Autora

Maria Tranou

Màster en Escriptura escènica i televisió a la Royal Central School of Speech and Drama, Universitat de Londres. Les seves obres més destacades són: Cows, (estrenada al Theatro tou Neou Kosmou, Atenes, 2007), Rebirth (Heraclion City Walls, Creta, 2009) New Dad (Battersea Arts Centre, Londres, 2010), Îœammal, love, (lectura dramatitzada al Factory Theatre, 2010). Premi Nacional (teatre infantil) del Ministeri de Cultura Grec de l’any 2006 per la seva obra Where Liromions Grow. Té publicats dos llibres de poesia (Mandragoras Publishing House, 2008 i 2013.)Entrevista amb l’autora …

1.How did the idea of writing this play come to you?There is not a single Greek I have met (this definitely excludes the upper echelons as they inhabit a different universe internationally anyway) who will not admit to a constant feeling of being severely violated, more degradingly so during the last few years. Any sense of hope or prospect of some sort of future or even present has been violently extinguished. I needed to show how organic, incessant and ruthless this degradation is and more importantly how distorting its effects are on our essential humanity. Because a financial crisis, be it real or a construct, is one thing, but what it does to people and their human values is even more disturbing. Internalising the we-are-good-for-nothing-propaganda, facing a state that in all its dealings considers citizens as guilty of still surviving, only adds to how suffocating the current condition is to any human being. The crisis manifested itself by the stripping off of possessions and basic standard of life but continued its effect, via the always classic, but so well-orchestrated “divide and conquer” rule to a splitting of society into scared individuals and ultimately to a stripping of minimum human values. At the same time, luckily enough, there is memory of times where our basic decency was not perfect, but definitely there, as an intrinsic part of our lives. This is where the characters in my play come from.2.-To what extent do you think that reflects the current situation in your country?What I described above is the mechanism that I have been witnessing throughout these years, though its seeds were there all along. In stages it has been like this: media spreading worry and eventually terror as to the country’s future, the official state relaying and investing on the all-important central european message of how “bad” we have been, media highlighting how overprivileged some professional groups have been, people getting more and more the sense that their enemy is basically everyone else. Under this widespread fear and utter mistrust of any other person, the average person now acts as if the enemy is someone next door. The mere experience of existing in this country has blindsided us to the fact that the enemy might be above us, not next to us. When you take these factors into account, this play is hardly a surrealist take on what is going on.3.-How would you define your style of writing?

I have come to realise that every time a new content comes up with its mysteriously to me preordained form. Every time the content somehow dictates its style of preference, it is like a condition I have to follow up every single time I start working on a play. So all I can say about my style is that it always strives towards serving and highlighting the content to its best effect. Having said that, if I had to use the usual terms, I’d say realism does not cut it for me, I’d even go as far as saying that realism is not enough for a theatre that is interested in social change. It has been my impression that most times, deliberately or not, realism works as a reaffirmation of our inherently violent bourgeois existence, comforting the audience to a point that is ideologically questionable. I need to be unsettled by the theatre, not reassured that my life is better than that of the fictional characters. I’d rather feel more alive and aware than before so this essential need informs and shapes whatever I write in any medium or format.

 

Director

Antonio Morcillo

Director i dramaturg format a l’Institut del Teatre de Barcelona i en diversos seminaris impartits per Martin Crimp i Yves Lebeau, entre d’altres.

Entre els seus textos destaquen Bangkok(guanyador del Premi SGAE de teatre 2013), Dow Jones (Teatre de Vallromanes, 2012), Al Hoyo (publicat per la revista ADE 2009), El Tiovivo (publicat per l’AAT i estrena al 32è Sitges Festival Teatre Internacional 2001 i al Teatre Tantarantana, 2004), Firenze (publicada per Arola editors el 2003 i lectura dramatitzada a la Sala Beckett, 2008), En experimentos con rates (guanyador del Premi SGAE de teatre 2007), Despedida II (guanyador del Premi SGAE de teatre 2001) i Los Carniceros (guanyador del Premi Marqués de Bradomín 1998), entre d’altres.

Entre les seves direccions destaquen: Dow Jones (codirecció amb Beatriz Liebe, Teatre Municipal de Vallromanes 2013), Hipòlti o la mirada d’Hipòlit (Teatre Municipal de Vallromanes 2011), A dues bandes (Auditori Caixa Fòrum 2010), Aoi (Caixa Nova, Vigo 2010), entre d’altres.

Actualment és director artístic de la plataforma de promoció de l’autoria dramàtica “perpetuum” (www.perpetuum.cat) i professor d’escriptura i expressió oral a la UNED.

Juntament amb Rosa Moliné i Beatriz Liebe és creador del Festival PIIGS i de la seva coordinació. S’encarrega de dirigir la lectura de l’obra Teulada de l’autora grega Maria Tranou.

 

 ACTORES GRE

Intèrprets

María Ramírez

Melisa Fernández

Laura María González

María Rodríguez

Joan Pascual

Traductores:

Marta Torras

Marta Roigé

Lectures PIIGS 2014

La Crida . Espanya

La crida recull els ressons poètics de Koltés per fer una crida a la societat que, a la vegada, és amenaça i auxili. Ferran Joanmiquel s‘emmiralla en l’actualitat catalana per endinsar-se en les causes de la xenofòbia. El discurs polític i la repressió mental es fonen i se separen contínuament en aquest crit de dolor i exclusió. La por i l’atracció per l’Altre causen fricció a l’interior del personatge: el llenguatge l’únic que pot fer és exposar la bellesa i el terror del conflicte.

La crida (fragment)

España

Un carrer de Barcelona

podria ser Poble Sec

Un home jove, que no arriba a la trentena reparteix fulletons de propaganda electoral

Té, agafa’l

Agafa’l, sisplau

T’allargo el fulletó, però tu no et mous

em mires i no et mous

Probablement penses que no tinc res per oferir-te

que estic equivocat

que no hi ha absolutament res en aquest fulletó

que et pugui interessar

I jo ja ho veig, que vas carregat de bosses

que sembla que vinguis de saquejar uns grans magatzems

amb tantes bosses

i que segurament tens pressa perquè fas tard a algun lloc

i ara jo et faig anar malament

perquè et vull atabalar amb vés a saber què

Vaja, el que et faltava

amb la de bosses que portes a sobre

I ara què vol, aquest paio?

Però jo no et vull pas atabalar, de veritat

només et demano un moment

Només un moment de paciència

i després te’n pots anar tranquil·lament

Em mires i penses que sóc un pesat

que quin dret tinc d’abordar-te així

pel carrer, d’aquesta manera

quan tu tens tanta pressa i vas tant carregat de bosses

Rebufes i estàs a punt a punt d’engegar-me a prendre pel sac

Què hi portes, a les bosses? Roba?

Ja ho sé que no n’haig de fer res, tens raó

i, a més, és evident que hi portes roba

Però d’alguna manera haig d’aconseguir que et quedis

d’alguna manera haig de distreure’t

i aconseguir que et quedis

encara que només sigui per picar ferro fred

Ets un os dur de pelar?

Cap problema, jo sóc molt insistent

 

Autor

Ferran Joanmiquel Pla

Es forma com a actor al Galliner de Girona, i en dansa contemporània, en els centres Area i La Caldera. Treballa com a ballarí en les companyies Búbulus Menuts i Iliacan, així com d’actor en diverses produccions. Es forma en dramatúrgia en diferents cursos de la Casa de Cultura de Girona i de l’Obrador de la Sala Beckett. Varis dels seus textos han estat premiats. Algunes de les seves obres estrenades són: Apareguda (Banyoles 2011), Dinou (direcció de Carles Fernández Giua, Temporada Alta 2011), i amb la cia El Mirador a la sala La Planeta: Satori Park (2010) i Desitjar viure en un país sense vent (direcció de Sílvia Escuder, 2012), i La nit dels ganivets roents (direcció d’Elies Barberà, 2014). Així mateix, dirigeix el monòleg Vidres als ulls amb la cia Cos a Cos (La Planeta 2013).Entrevista amb l’autor  …

1- Com va sorgir la idea d’escriure aquesta obra?

Ja feia temps que tenia al cap d’escriure alguna cosa sobre un personatge reaccionari. Al principi havia de ser una dona i la història havia de tenir alguna mena de relació amb el moviment francès conservador “Manif pour tous”, però la cosa va anar evolucionant fins a arribar a l’actual personatge de La crida. El fet d’adonar-me que l’extrema dreta està experimentant un creixement notable en diversos països europeus em va fer decantar definitivament per aquesta opció.

2- Fins a quin punt, penses, que reflecteix el que està succeint en el teu país en aquests moments?

Tenia clar que no volia parlar de quelcom que pogués ser entès exclusivament en una clau estrictament catalana, sinó que volia reflexionar sobre el fet de la crisi econòmica des d’un prisma més global (europeu) en el sentit que el tema pogués representar també d’altres realitats europees. Alhora, he defugit deliberadament de voler “retratar” el feixisme espanyolista perquè com a català era massa fàcil caure en aquesta temptació i crec que hagués estat un error. Evidentment que també existeix un feixisme ultra nacionalista català (representat per exemple per Plataforma x Catalunya i les seves escissions). També cal dir que el text està pensat de manera que cada país pugui adaptar els seus referents socioculturals més emblemàtics. El fet que quan hi ha dificultats econòmiques hi ha la tendència de “tirar pilotes fora” i fer culpable a l’altre, malauradament, em sembla que és força comú i representatiu de varis països, i del nostre també, per descomptat.

3- Com definiries la teva manera d’escriure, el teu estil?.

D’entrada diria que tinc una tendència natural a fugir del realisme. M’atrau allò poètic, amb uns personatges que tinguin els peus ben posats a terra però que siguin capaços de fer escapades líriques, ja que sóc del parer que aquests tipus d’introspeccions ajuden a entendre (encara que no sigui d’una manera explícita i racional) el món interior dels personatges, i a nivell d’escriptura et permet apuntar cap a llocs no convencionals. M’agrada que cada text que escric sigui diferent de l’anterior, en la forma i el contingut. En el cas de La crida, un gran referent ha estat, sens dubte, Koltès.

4- Què representa el teatre per a tu?.

Per mi el teatre és bàsicament un mirall. Un mirall que ens retorna la imatge d’allò que som i d’allò que fem com a individus i com a societat. Perquè en el teatre experimentem la paradoxa que vivim en la vida real però d’una manera molt més concentrada, com si fos una mena de vida elevada al cub. Per mi el teatre és també joc, metàfora, alguna cosa que es fa artesanalment, amb amor i respecte. En La crida hi ha, de fet, aquesta voluntat de voler ser una mena de mirall en el qual el públic s’hi pugui reflectir, ja que el més important de l’obra no és tant parlar de la perillositat de l’ascens de l’extrema dreta a Europa (que també), sinó que ens adonem que de prejudicis, qui més qui menys, en tenim tots, i això és quelcom que hem de saber encarar.

5- Fins a quin punt, amb aquesta obra, vols escriure una advertència al públic i fins a quin punt una historia que vol entendre el personatge?.

Jo crec que les dues coses van de la mà, és a dir, per una banda a La crida hi ha una voluntat de dir ei, al lloro, que aquesta gent està situant-se en els parlaments de molts països europeus, hem d’anar en compte, una voluntat d’advertència, però també hi ha la voluntat de voler entendre (que no de justificar) el protagonista des de la seva vessant més propera i humana, sinó, em faria l’efecte que com a autor estaria prejutjant massa el personatge i això no em permetria escriure amb prou llibertat.

 

 

Esther-Nadal Directora

Ester Nadal

Actriu, directora i professora de teatre. Va estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona i al Col·legi del Teatre de Barcelona, on actualment fa classes assíduament. És diplomada de l’Escola Internacional de Teatre Jacques Lecoq de París.

Ha treballat com a actriu en diversos espectacles sota la direcció de directors com Jordi Mesalles, Calixte Bieito, Yvette Vigatà i Joan Ollé i com a ajudant de direcció amb Jordi Mesalles, Calixte Bieito, Georges Lavaudant i Xavier Albertí. Ha estat ajudant i  adjunta de direcció de Joan Ollé durant 10 anys. Les seves col·laboracions s’han pogut veure al Teatre Lliure, al Teatre Romea, al Festival Grec, al festival Temporada Alta de Girona i al Festival de Teatre de Mèrida, entre d’altres.

Com a directora d’escena ha treballat en espectacles de creació com El Vigilant del no res, Un tramvia anomenat desig i Badomies o moviments musicats de cinc faules de La Fontaine, produïts per l’Escena Nacional d’Andorra, i també amb autors com Alfred Jarry, Roald Dahl i Natacha de Pontcharra, etc… Aquests espectacles s’han pogut veure a Andorra, Blanes, Barcelona, Foix i París.

Fundadora i directora artística de la Fundació Escena Nacional d’Andorra del 2007 fins al 2012, entitat patrocinada pel Govern d’Andorra, la Fundació Crèdit Andorrà i el Comú de la Massana.

 

Espana actor Intèrpret

Jordi Subirà