Lectures PIIGS 2015

Balenes

En un futur no molt llunyà la crisi econòmica (que en comptes de relaxar-se s’ha accelerat) ha transformat a Europa en un continent d’emigrants. Els ciutadans europeus amb l’esperança de trobar una feina i un futur millor intenten arribar als països “rics”, però es veuen obligats a fer-ho de manera il·legal perquè aquests països han tancat les seves fronteres. Entre les moltes maneres d’arribar aquests altres països, una de les més comuns és el contenidor: els immigrants il·legals viatgen en contenidors, pagant 1.000 dòlars a la partida i 1.000 més en destí, sense saber exactament on els deixen.

Tou: Són mil dòlars ara i mil quan arribem. Els euros no els vull, no valen res. Els primers mil són una paga i senyal per demostrar que no voleu fotre’m. I una compensació per mi si moriu durant el viatge. Els altres mil me’ls cobro al final per demostrar que jo tampoc no us vull fotre. En realitat podria, n’hi hauria prou amb matar-vos i quedar-me tot el que teniu. Fins i tot estalviaria en el viatge però després s’escamparia la veu i ja no treballaria més. Només per això heu de confiar en mi: em feu més servei vius que morts.”

Gros: Les migracions són desplaçaments que els animals realitzen de forma regular, periòdica, al llarg de rutes ben precises i que cobreixen distàncies que poden ser molt grans, però que sempre van seguits per un retorn a les zones de partida. Són induïdes per causes vinculades a la reproducció, a la recerca d’un lloc adient per l’aparellament, per la nidificació o per la cria, o bé per dificultats de caire mediambiental que es presenten periòdicament, per exemple, l’arribada de l’estació freda a les zones temperades.”

Foto Emmanuele

Autor

Emanuele Aldrovandi.

Nascut a Reggio Emilia el 1985. Després de graduar-se en Filosofia i en Literatura, va estudiar dramatúrgia a l’escola Civica del Teatro Paolo Grassi de Milà.

Ha guanyat alguns dels millors premis de teatre d’Itàlia, com ara: el premi Riccione “Pier Vittorio Tondelli” 2013 amb Homicide House, el Premi Nacional “Luigi Pirandello” 2012 amb Felicità, el Premi Fersen amb Il generale i el Premi Hystrio amb Funziona meglio l’odio.

A Itàlia treballa amb The MaMiMò Theater Company, com a dramaturg i professor d’escriptura. Te escrites diverses obres de teatre i adaptacions, i algunes de les seves obres han estat publicades pel CUE Press.

http://www.emanuelealdrovandi.com/

A càrrec de la companyia

Nus Teatre

Direcció
Rocío Manzano

Actors
Mireia Scatti, Miguel Simó, Joan Codina i Oscar Jarque

Producció
Andrea Calsamiglia i Magalí Permanyer

Traducció al català de
Carles Fernández Giua

 

Lectures PIIGS 2015

Però la ciutat m´ha protegit

El títol de l’obra és una cita de la pel·lícula de Rainer Werner Fassbinder “L’any de les tretze llunes”. En ella, entre altres temes diferents, explora la vida de les persones que treballen a les oficines dels gratacels de Frankfurt, els símbols de mercat i la prosperitat alemanya. “Però la ciutat m’ha protegit” és una obra sobre Frankfurt am Main, escrita en serbocroat, i també parts escrites en l’alemany de l’immigrant. La ciutat és el personatge principal, la ciutat en el gran i tranquil riu, la ciutat amb tots els seus ciutadans, amb totes les petites ciutats dins de la gran ciutat, amb les seves comunitats i els seus immigrants, amb els seus gratacels, i bosnians en un dels seus bars, amb el símbol de l’euro, amb l’escultura de l’euro a plaça Willy Brandt Platz, amb l’estàtua de l’euro al costat de la Schauspielhaus, i al costat edificis alts, on s’estan produint diners , i on la gent està produint les condicions en què els europeus viuen avui en dia, la ciutat amb les persones que protesten contra el capitalisme, al cor mateix del capitalisme, protesten i després, per descomptat, deixen de protestar, amb el símbol de l’euro amb el què jo he estat bevent vi blanc després de les estrenes d’altres persones en la Schaspielhaus Frankfurt.

Frankfurt: Ells, que també són jo, que són en mi, que em caminen

i marxen i cremen a sobre meu, que canten en mi, ells odien tots els

meus gratacels, odien els meus dos-cents vuitanta gratacels. Però per

sobre de tot, per sobre de tot aquest vidre i acer i ciment i formigó, per

sobre de tot això odien el Banc Central Europeu.7

En canvi ella, ella, que també és jo, ella m’estima, ella m’acarona i m’amanyaga.

Ella a sobre meu, ella passa pels meus edificis, les puntes dels seus

dits em fan pessigolles i jo ric dolçament i el fluid del seu forat s’escampa

pel meu edifici i és suau i enganxós i càlid i jo torno a riure dolçament.

Durant la protesta s’han incendiat vuit cotxes de policia, però també

s’han incendiat altres dos vehicles, al centre s’han incendiat els cotxes

de policia, mentre que als barris, als meus barris bonics i plans, un LKW,

un tràiler sobre el qual hi havia escrit Miki Export-Import, i a sota en

rosa Željana i un cotxe de marca Mercedes, model W 220 classe S.

¿Per què han calat foc a cotxes que no són ni de la policia, ni són al

centre de la ciutat que són de propietat privada?, ¿per què han calat foc

a coses que no pertanyen a l’estat, coses que els pertanyen a ells, però

que tanmateix pertanyen a Frankfurt del Main?, ¿per què han calat foc

al tràiler en què hi havia escrit Export-Import Miki, que havia estat

guixat, i després amb esprai rosa hi havien escrit Željana, un tràiler

que quan el sento a sobre meu, sé que és d’en Miki, home de negocis

de Loznica?, ¿per què han calat foc a un cotxe de la marca Mercedes,

model W 220 classe S?, ¿li han calat foc perquè estaven desesperats, li

han calat foc per no calar-se foc ells, per calar-me foc a mi, li han calat

foc perquè ella m’estima a mi més que a ells?”

 

Tanja1 Autora
Tanja Šljivar

Nascuda a Banjaluka, Bòsnia i Hercegovina el 1988. Llicenciada en dramatúrgia per la Universitat d’art Dramàtic de Belgrad, Sèrbia. Entre les seves obres de teatre destaquen: Pošto je pašteta? How much is Pate?), Grebanje ili Kako se ubila moja baka (Scratching or How my grandmother killed herslef) i Mi smo oni na koje su nas roditelju upozoravali (We are the ones our parents warned us of), que s’han produït en teatres professionals de Bòsnia, Croàcia i Sèrbia. També té escrits contes, obres per a radio, guions per a curts i textos sobre teoria teatral. Ha guanyat diversos premis teatrals a Bòsnia i Sèrbia, i les seves obres s’han traduït a l’anglès, alemany, macedoni, polonès, hongarès i francès. Actualment cursa un màster en la ciència de teatre aplicat a Giessen, Alemanya.

A càrrec de la companyia

LAminimAL Teatre

Direcció
Daniela De Vecchi

Actors
Cris Codina, Esperança Crespí, Toni Figuera, Andrea Hernandez, Damià Capella, Anna Berenger, Litus Cruces, Xavier Pàmies

Músic
Athur Guidi

Coordinació tècnica
Ignasi Bosch

Agraïments
Carles Bosh, Albert Pijuan i Espai ERRE

Traducció al català de
Pau Sanchis Ferrer

Lectures PIIGS 2015

Els últims de Filipines

Madrid, any 2018. El govern de Mariano Rajoy ha gasejat a tots els intel·lectuals de les Humanitats d’Espanya. S’ha desmantellat la Universitat pública, reduint totes les universitats públiques espanyoles en un únic campus de la Universitat Central Espanyola (UCE) situada en un gratacels de 47 pisos. El govern concedeix una única beca d’investigació en Humanitats des del 2016. Actualment, hi ha només tres becaris d’investigació, Fernando, becari d’investigació d’Història Antiga d’Espanya, el primer en ser becat i d’origen sevillà, José, becari d’Economia i de Valdepeñas i Nicolas, la nova incorporació, becari d’investigació de Filosofia i d’origen basc-valencià. Els tres becaris resideixen en el soterrani de la UCE, només poden veure l’exterior a través d’una claraboia.

Una comèdia sobre la desesperança de la investigació humanística i el menyspreu a la que està sotmesa per part de diferents gabinets que han governat Espanya.

Des del 2014 fins al 2018, l’Estat espanyol va gasejar més de cinquanta mil científics de la branca humanística. Els estudis d’humanitats es van extingir de manera definitiva a Espanya a l’any 2018. Quinze anys després, ho farien a la resta d’Europa. Uns mesos després, Mariano Rajoy va morir llegint un llibre de Søren Kierkegaard que li havia arribat encobert per les tapes de les memòries d’Aznar. Es va responsabilitzar de l’atemptat a un grup de terroristes intel·lectuals coneguts com Anarcosindicalistes Ninja. Abans de morir va signar el decret «Cid Campeador» pel qual podia ser elegit president després de la seva mort. L’any 2019 va tornar a guanyar les eleccions. José Ignacio Wert va ser nomenat ministre portaveu. Transmetia la voluntat de Mariano Rajoy a través de la ouija. La història el va recordar com l’home que va retornar el feudalisme a Espanya. Fernando de la Macarena Sáez de la Botella, Nicolás Irrikitabeitia Pessoa i Jose el de Valdepeñas van existir, tot i que els seus noms van ser uns altres. Aquesta peça honra la memòria de tots aquells valents que van decidir estudiar Humanitats a Espanya.”

Autor
Javier Sahuquillo

Nascut a València el 1982. És historiador (UVEG), dramaturg i director d’escena (RESAD). Ha realizat tallers d’escriptura amb José Sanchis Sinisterra, Paco Zarzoso, José Luis Alonso de Santos i Roberto García. Codirigeix la revista teatral Ukränia i forma part de la companyia valenciana Perros Daneses.

Debuta a Madrid amb el monòleg Pasaporte a la XIV Marató de monòlegs organitzada per la Asociación de Autores de Teatro (2012). El 2013 estrena La ronda del miedo, peça col·lectiva de Teatro Ebrio, i Sonata de los desconocidos en el I Festival Llavoreta Viva. El 2014 s’estrenen els seus textos El origen de las especies 2.0, Pasaporte i Después de Europa.

Ha publicat textos breus en diferents revistes com Ecléctica, Pliegos o Teatro Mínimo i tres obres llargues: Acequia, Editorial Acotaciones a la Caja Negra (2010), Su turno. Comedia sacra inspirada en la vida de Carlos de Foucauld, Editorial CóCó (2012) i Fedra, Fundamentos (2014). També ha realitzat dramatúrgies sobre textos poètics d’Allen Ginsberg (Sobre periódicos y narices), Walt Whitman (Hojas de hierba) i Vicent Andrés Estellés (Un entre tants).

A càrrec de la companyia

Arcàdia Companyia

Direcció
Marta Aran

Actrius
Laia Alsina, Lara Díez, Gemma Deusedas i Marta Aran

Traducció al català de
Rocío García Recuenco

 

Lectures PIIGS 2015

Cap por que ens deixi

El cel és una cosa molt pesada. El sustenta una estructura feta per l’home i que acaba en una cadira amb moltes potes. La gent viu sota aquesta cadira gegant, que mai s’ha de moure. El seu treball diari és aguantar les potes d’aquesta cadira. L’horari es manté religiosament. La comunitat és manté unida i viu amb l’idea que un únic error pot ser fatal per la supervivència de tots. Ajudar a algú durant el seu torn és una desviació. Ningú es pregunta sobre les condicions en que viuen. No hi ha preguntes. O gairebé no n’hi ha.

Però alguna cosa comença a canviar quan algunes persones comencen a qüestionar-se les condicions amb que viuen i sobre la possibilitat de que es pot viure d’una altra manera.

Dona: Se t’estan tancant els ulls i encara és d’hora.

Noia: No, àvia, estic bé.

Dona: Estàs molt bé, filla meva. No t’ho hauria d’haver dit, això, perdona’m.

Noia: No. Tens raó, t’has preocupat una mica perquè se m’ha ocorregut

estirar les cames. Una idea insignificant i fugaç.

Dona: Ja ha passat, volant com un ocell.

Noia: Com el vent.

Dona: Ets perfecta. Tens les cames fortes, les plantes fermes, els braços

gravats d’acer, el somriure segur.

Noia: Espero que aquest sigui el somriure correcte. Un somriure adequat.

Potser em fa una mica de mal la mandíbula (de pressa) però de

moment és perfecte.

Dona: És una mandíbula forta.

Noia: Sí?

Dona: La teva sang circula bé, les teves artèries són joves. Què més

pots esperar? Ets jove, treballadora, sincera. Ets com déu mana.

Noia: He tingut l’ocurrència d’estirar-me. Una petita entremaliadura

que podria haver arribat a ser un crim, si tu no t’hi haguessis fixat.

Com puc agrair-t’ho? Em sento alleugerada i agraïda”

 

 

Author

Maria Tranou

Nascuda a Grècia. Va estudiar Literatura anglesa a la Universitat d’Aristòtil de Tessalònica i Màster en Escriptura escènica i televisió a la Royal Central School of Speech and Drama, Universitat de Londres. Les seves obres més destacades són : Taxman and the Maidens (Teatre Neos Kosmos, Atenes, Octubre 2014-Gener 2015), New Dad (lectura dramatitzada al Battersea Arts Centre de Londres, 2010), Mammal, love (lectura dramatitzada al Factory Theatre de Londres, 2010), Rebirth (Heraclion City Walls, Creta, 2009), Cows (Theatre Neos Kosmos, Atenes, 2007), Where Liromions Grow (Premi Nacional de teatre juvenil, 2006). Té publicats dos llibres de poesia (Mandragoras Publishing House, Atenes, 2008 i 2013 i obres teatrals amb Aparsis publications. La seva obra Roof va ser seleccionada per participar en el Festival de Dramatúrgia sobre la Crisi PIIGS a Barcelona, juliol 2014 i en el Festival Tramedautore de Milà, setembre 2014.

A càrrec de la companyia

Cia. Sargantana

Direcció
Jordi Pérez i Soldevila

Ajudant de direcció
Marilou Roqueplan

Actors
Carla Vallès, Nathalia Sócrate, Manu Gómez, Carles Garcia-Llidó, Muisès Colinas i Alba Rosa