Lectures PIIGS 2014

Torn de dia . Irlanda

La peça de Darren Donohue, Torn de dia (‘Dayshift’), es una obra coral en què les referències a Kafka i Orwell conviuen amb el record de certes propostes narratives del director de cinema nord-americà Terry Gilliam, en concret, de la seva pel·lícula més coneguda: Brazil. A Dayshift, l’empresa es converteix en el símbol de l’opressió de l’individu. Una opressió que es disfressa grotescament de salvació quan es pretén convèncer el treballador que és allí, a la seu empresarial, on podrà donar ple sentit a la seva existència.La uniformització de tota diferència, la impossibilitat de comunicar-se, la inutilitat de l’oci per aconseguir la felicitat són els recursos de la moderna vida laboral. Dia, el protagonista, en el decurs d’un únic dia, des de l’albada fins que es fa fosc, ens recorda el viatge iniciàtic del Leopold Bloom de Joyce. Però mentre que aquest passeja per tot Dublín durant aquell setze de juny, Dia roman tot el temps tancat a la seva empresa, on, finalment, morirà. Al final del seu torn, per descomptat.

Torn de dia (fragment)

Irlanda

Escena 5

El Joan del Departament d’Arxiu

El Dia es troba desesperadament perdut als passadissos que van girant al seu voltant, es crea l’efecte d’un nen perdut dins un laberint. De cop es queda quiet com si algú cridés el seu nom. Camina al voltant d’una de les caixes d’embalatge de fusta més grans i la caixa gira, es pot veure un home a una finestra. La finestra és força petita i l’ home s’ hi troba esclafat. Aquest és el Joan, la seva corbata ha d’estar cap amunt i així fa la sensació que estigui penjat.

Joan: Perdona! Estic una mica encallat aquí; Joan d’Arxiu.  (Fica la mà per la finestra i encaixen les mans) . Sembla que els de la neteja m’han deixat tancat a l’oficina un altre cop. Fa tres dies que estic aquí aquesta vegada, increïble. Però així és com funcionen les coses aquí. Podrit fins a la mèdul·la, si em preguntes, però xssst, no hem de dir coses d’aquestes gaire fort, oi? No, crec que no. El tema és que si poguessis simplement obrir la porta, tot tornaria a estar en ordre i a condret. Condret, t’he dit! (Agafant aire) Perdó si parlo molt i enfadat però no arriba gaire aire aquí dins. És una vergonya, de debò, esperen que treballem en aquestes condicions. Però aquí ho tens i tu ho has dit, no jo. És el teu primer dia?

Dia: Sí…

Joan: Tens tota la pinta, sempre ho veig això. Has de vigilar per aquí o, millor encara, tenir algú que et cobreixi les espatlles. Mai no se sap quan vindrà algú i t’apunyalarà per l’esquena. Fes aliats i coneix bé els teus enemics. Treballo a Arxiu, per exemple. Sé què estàs pensant: a qui vaig matar per tenir aquest lloc? Bé, millor que no ho sàpigues. Però podria ser bon amic d’algú com tu. Et podria posar al dia, ficar-te al meu cercle, presentar-te el Sr. Èxit! Necessites algú com jo, algú amb experiència. T’ensenyaria on seure a la cantina, on posar la tassa de cafè, com fitxar puntual, com somriure als superiors, com menysprear els teus subordinats. Et mostraria on amaguen el paper higiènic. T’ex- plicaria a qui has d’encobrir, qui t’encobrirà a tu, com destacar, com aconseguir que t’ascendeixin o com fer que desaparegui un document que et preocupa. Xssst… Puc fer-ho! Et devoraran sencer començant per les sabates! Com has pogut sobreviure tant de temps sense mi? De pressa, no tenim temps per perdre! OBRE LA PORTA!

El Dia intenta obrir la porta però està tancada amb clau.

Dia: No tinc la clau.

Joan: Tira-la avall d’un cop de peu.

 

 

Autor

Darren Donohue

Dramaturg i poeta resident a Co.Kilkenny, Irlanda. L’any 2013 va ser becat pel The Abbey Theatre i la seva obra “Home Game” es va estrenar al The Peacock com a part de la seva sèrie “Home”. També el 2013, la seva obra “Keep the home fires burning” va guanyar el Premi the Audience Choice Award @ Scripts del Festival de Dramatúrgia d’Irlanda. El 2012, la seva obra “Tuesday Evening (following the news)” va ser produïda per Fishamble com a part dels “Tiny Plays for Ireland” i recentment ha estat publicada per New Island Drama. Dirigida per Alice Malin, la seva obra “The bird trap” es va estrenar al The Lost Theatre de Londres. Darren va ser finalista al premi Hennessy Literary el 2010 i actualment és un dels seleccionats pel Premi Hennessy Literary del 2014.Entrevista amb l’autor  …

1.-How did the idea of writing this play come to you?With “Dayshift” I wished to explore the consequences of sacrificing our common morality upon the altar of materialism. It looks at what happens when the human spirit in placed within an environment where everything is for sale and nothing has value. I utilised a strong experimental style, rich in imagery to tackle this issue.2.-To what extent do you think this reflects the current situation in your country?With the collapse of the Church in Ireland, materialism filled the spiritual void in our society. The “Things” people owned, their occupation and the pursuit of wealth gave people a new purpose and meaning to their lives. Of course, with the economic crash, all these newfound certainties were once more throw in the air. “Dayshift” reflects and explores this process using humour and an avant-garde approach to theatre.3.-How would you define your style of writing?I like to write toward an image, using dialogue and humour to disarm and hypnotise the audience, preparing them to accept the image I’m attempting to convey. A potent image can define a culture and a nation, become a compelling symbol of how we understand and relate to each other.4.-What is theatre for you?Theatre is our gateway into the marvellous.5. Is there a relationship between the journey of alienation suffered by Mr Day and your daily life as a playwright?The artist is always an outsider in society. This positon grants them an original perspective which filters into their work. In all my plays, I try to reimagine the world and our place within it. I want to sink beneath the surface of “everyday reality” to pluck at the delicate treads which keep us tethered to hope and salvation.

 

Directora

Marilia Samper

Actriu, directora i autora teatral. Nascuda a São Paulo, Brasil. De mare brasilenya i pare sevillà. S’instal.la de manera permanent a Espanya després de viure en diferents països. Estudia Interpretació a l’Institut del Teatre de Sevilla, i treballa amb diferents companyies de la ciutat, com són Viento Sur teatro, La Matrona i el Centro Andaluz de Teatro. Com a directora i dramaturga es forma a l’Institut del Teatre de Barcelona. Des de llavors ha anat desenvolupant la seva trajectòria com autora i directora, i ha estat representada en els escenaris més emblemàtics de Barcelona.

Entre els seus texts destaquen: Pequeños Monstruos (Nau Ivanow, Festival Grec de Barcelona 2013), Udol (Teatre Lliure, Festival Grec de Barcelona i Cía. Q-Ars Teatre 2012), L’ombra Al Meu Costat (Projecte T6, TNC 2012), Pleasure and pain (Sala Beckett Barcelona 2011), entre d’altres. I entre les seves direccions destaquen, Pulmons, de Duncan Macmillan (Sala Beckett 2014), Si existeix, encara no ho he trobat, de Nick Paine (Sala Beckett 2013), Suïcides, de Llàtzer Garcia (teatre de Bescanó 2012) i Treballs d’amor perduts, de W.Shakespeare (Parc de l’Estació del Nord 2012), entre d’altres.

 

Teatre-de-lEnjòlit Intèrprets

Teatre de l’Enjòlit.

Companyia d’actors i actrius formada per Elies Barberà, Albert Alemany, Marta Montiel, Jenny Beacraft i Arnau Marín. Entre els seus espectacles hi ha Potser somniar (espectacle de creació), En la Primavera perpètua d’Elies Barberà, Corrüptia de Josep Lluís Fitó, Paella amb Botifarra d’Iban Beltran i Elies Barberà, Si no ens paguen, no paguem! de Dario Fo i El setè cel de Caryl Churchill.

Traductora:

Rocío García Recuenco