La crida recull els ressons poètics de Koltés per fer una crida a la societat que, a la vegada, és amenaça i auxili. Ferran Joanmiquel s‘emmiralla en l’actualitat catalana per endinsar-se en les causes de la xenofòbia. El discurs polític i la repressió mental es fonen i se separen contínuament en aquest crit de dolor i exclusió. La por i l’atracció per l’Altre causen fricció a l’interior del personatge: el llenguatge l’únic que pot fer és exposar la bellesa i el terror del conflicte.
…
![]() |
AutorFerran Joanmiquel Pla
Es forma com a actor al Galliner de Girona, i en dansa contemporània, en els centres Area i La Caldera. Treballa com a ballarí en les companyies Búbulus Menuts i Iliacan, així com d’actor en diverses produccions. Es forma en dramatúrgia en diferents cursos de la Casa de Cultura de Girona i de l’Obrador de la Sala Beckett. Varis dels seus textos han estat premiats. Algunes de les seves obres estrenades són: Apareguda (Banyoles 2011), Dinou (direcció de Carles Fernández Giua, Temporada Alta 2011), i amb la cia El Mirador a la sala La Planeta: Satori Park (2010) i Desitjar viure en un país sense vent (direcció de Sílvia Escuder, 2012), i La nit dels ganivets roents (direcció d’Elies Barberà, 2014). Així mateix, dirigeix el monòleg Vidres als ulls amb la cia Cos a Cos (La Planeta 2013).Entrevista amb l’autor … 1- Com va sorgir la idea d’escriure aquesta obra? Ja feia temps que tenia al cap d’escriure alguna cosa sobre un personatge reaccionari. Al principi havia de ser una dona i la història havia de tenir alguna mena de relació amb el moviment francès conservador “Manif pour tous”, però la cosa va anar evolucionant fins a arribar a l’actual personatge de La crida. El fet d’adonar-me que l’extrema dreta està experimentant un creixement notable en diversos països europeus em va fer decantar definitivament per aquesta opció. 2- Fins a quin punt, penses, que reflecteix el que està succeint en el teu país en aquests moments? Tenia clar que no volia parlar de quelcom que pogués ser entès exclusivament en una clau estrictament catalana, sinó que volia reflexionar sobre el fet de la crisi econòmica des d’un prisma més global (europeu) en el sentit que el tema pogués representar també d’altres realitats europees. Alhora, he defugit deliberadament de voler “retratar” el feixisme espanyolista perquè com a català era massa fàcil caure en aquesta temptació i crec que hagués estat un error. Evidentment que també existeix un feixisme ultra nacionalista català (representat per exemple per Plataforma x Catalunya i les seves escissions). També cal dir que el text està pensat de manera que cada país pugui adaptar els seus referents socioculturals més emblemàtics. El fet que quan hi ha dificultats econòmiques hi ha la tendència de “tirar pilotes fora” i fer culpable a l’altre, malauradament, em sembla que és força comú i representatiu de varis països, i del nostre també, per descomptat. 3- Com definiries la teva manera d’escriure, el teu estil?. D’entrada diria que tinc una tendència natural a fugir del realisme. M’atrau allò poètic, amb uns personatges que tinguin els peus ben posats a terra però que siguin capaços de fer escapades líriques, ja que sóc del parer que aquests tipus d’introspeccions ajuden a entendre (encara que no sigui d’una manera explícita i racional) el món interior dels personatges, i a nivell d’escriptura et permet apuntar cap a llocs no convencionals. M’agrada que cada text que escric sigui diferent de l’anterior, en la forma i el contingut. En el cas de La crida, un gran referent ha estat, sens dubte, Koltès. 4- Què representa el teatre per a tu?. Per mi el teatre és bàsicament un mirall. Un mirall que ens retorna la imatge d’allò que som i d’allò que fem com a individus i com a societat. Perquè en el teatre experimentem la paradoxa que vivim en la vida real però d’una manera molt més concentrada, com si fos una mena de vida elevada al cub. Per mi el teatre és també joc, metàfora, alguna cosa que es fa artesanalment, amb amor i respecte. En La crida hi ha, de fet, aquesta voluntat de voler ser una mena de mirall en el qual el públic s’hi pugui reflectir, ja que el més important de l’obra no és tant parlar de la perillositat de l’ascens de l’extrema dreta a Europa (que també), sinó que ens adonem que de prejudicis, qui més qui menys, en tenim tots, i això és quelcom que hem de saber encarar. 5- Fins a quin punt, amb aquesta obra, vols escriure una advertència al públic i fins a quin punt una historia que vol entendre el personatge?. Jo crec que les dues coses van de la mà, és a dir, per una banda a La crida hi ha una voluntat de dir ei, al lloro, que aquesta gent està situant-se en els parlaments de molts països europeus, hem d’anar en compte, una voluntat d’advertència, però també hi ha la voluntat de voler entendre (que no de justificar) el protagonista des de la seva vessant més propera i humana, sinó, em faria l’efecte que com a autor estaria prejutjant massa el personatge i això no em permetria escriure amb prou llibertat. |
![]() |
DirectoraEster Nadal
Actriu, directora i professora de teatre. Va estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona i al Col·legi del Teatre de Barcelona, on actualment fa classes assíduament. És diplomada de l’Escola Internacional de Teatre Jacques Lecoq de París. Ha treballat com a actriu en diversos espectacles sota la direcció de directors com Jordi Mesalles, Calixte Bieito, Yvette Vigatà i Joan Ollé i com a ajudant de direcció amb Jordi Mesalles, Calixte Bieito, Georges Lavaudant i Xavier Albertí. Ha estat ajudant i adjunta de direcció de Joan Ollé durant 10 anys. Les seves col·laboracions s’han pogut veure al Teatre Lliure, al Teatre Romea, al Festival Grec, al festival Temporada Alta de Girona i al Festival de Teatre de Mèrida, entre d’altres. Com a directora d’escena ha treballat en espectacles de creació com El Vigilant del no res, Un tramvia anomenat desig i Badomies o moviments musicats de cinc faules de La Fontaine, produïts per l’Escena Nacional d’Andorra, i també amb autors com Alfred Jarry, Roald Dahl i Natacha de Pontcharra, etc… Aquests espectacles s’han pogut veure a Andorra, Blanes, Barcelona, Foix i París. Fundadora i directora artística de la Fundació Escena Nacional d’Andorra del 2007 fins al 2012, entitat patrocinada pel Govern d’Andorra, la Fundació Crèdit Andorrà i el Comú de la Massana. |
![]() |
Intèrpret
Jordi Subirà |