When I was living in Buenos Aires, I lived near Congreso, the Argentine parliament, a few minutes walk from the Casa Rosada, the executive mansion of the President, and from the Museo del Bicentenario, which traces the political history of the country from its birth until today. The Argentine politics is a fascinating subject, as well as his greatest mystery, the Peronism. A label that somehow unifies a wide sort of opposed political strategies, for example that of Kirchner and that of Carlos Menem, the president who, from 1989 to 1999, shaped the image of the Argentina before the crisis. A country which was rich, neo-liberal, cool; a country who aspired to the ethical and aesthetic model embodied by its chairman. A president who brought the country to the brink of the abyss, and dropped it, without anybody noticed. That’s fascinating, in my opinion: how a president can distract his country and make the truth go unnoticed.

2.-To what extent do you think that reflects the current situation in your country?

The economic crisis we are experiencing in Europe resembles that experienced by Argentina a decade ago. In both countries a macroeconomic policy that leads to loss of monetary sovereignty has been pursued. Although there are differences in comparing the Dollar, a foreign currency, to the Euro, which is a common currency, whereby each country should, ideally, has power of decision on it. The truth is that the ECB is quite influenced by the decisions of the Bundesbank and the German political weight. As a result, the countries that suffer most from the crisis (Greece, Portugal, Ireland, Italy, Spain) have very little autonomy in financial management, and that somehow reminds the dependence of Argentina to the USA and the IMF in those years. When a country has no autonomy in terms of monetary policy, it can only cut costs, privatize, dismiss the social system. Hence elected governments lose all effectiveness and prefer to declare a sort of “state of emergency” leaving political liability side of an assumed financial responsibility.

3.-How would you define your style of writing?

This play is very different from what I’m used to write. In open opposition to the political rhetoric (and therefore in some way to the theatrical rhetoric), the story is flowing clear, simple. It has been conceived as an Argentinian “unipersonal”, a monologue for one actor, easy to stage and easy to move, with no need of money to do it, nor complicate technical requirements.

4.-What is the theatre for you?.

Theatre is the only art in which the clash between word and body, between reality and discourse about reality, happens live in front of the public. Thus theatre is a powerful tool to explore the method of construction of reality through language.

5. What has Carlos Menem of Silvio Berlusconi and S.Berlusconi of C.Menem? And to what extent have you used both to create a syncretic character like “Menem” of Confessione ?.

There are many similarities between Menem and the figures of Silvio Berlusconi or José María Aznar, for example. They are all rich, powerful, friends of magnates and tycoons. They are all faithful to the liberal doctrine of the United States. They are all graduates in law, and, paradoxically, all of them were somehow beyond the law. And most importantly, they knew how to exploit their image, building through the medias an “attractive” character to the citizens’ eyes.

1- How did the idea of ​​writing this play come to you?

Ja feia temps que tenia al cap d’escriure alguna cosa sobre un personatge reaccionari. Al principi havia de ser una dona i la història havia de tenir alguna mena de relació amb el moviment francès conservador “Manif pour tous”, però la cosa va anar evolucionant fins a arribar a l’actual personatge de La crida. El fet d’adonar-me que l’extrema dreta està experimentant un creixement notable en diversos països europeus em va fer decantar definitivament per aquesta opció.

2- To what extent do you think that reflects the current situation in your country?

Tenia clar que no volia parlar de quelcom que pogués ser entès exclusivament en una clau estrictament catalana, sinó que volia reflexionar sobre el fet de la crisi econòmica des d’un prisma més global (europeu) en el sentit que el tema pogués representar també d’altres realitats europees. Alhora, he defugit deliberadament de voler “retratar” el feixisme espanyolista perquè com a català era massa fàcil caure en aquesta temptació i crec que hagués estat un error. Evidentment que també existeix un feixisme ultra nacionalista català (representat per exemple per Plataforma x Catalunya i les seves escissions). També cal dir que el text està pensat de manera que cada país pugui adaptar els seus referents socioculturals més emblemàtics. El fet que quan hi ha dificultats econòmiques hi ha la tendència de “tirar pilotes fora” i fer culpable a l’altre, malauradament, em sembla que és força comú i representatiu de varis països, i del nostre també, per descomptat.

3- How would you define your style of writing?.

D’entrada diria que tinc una tendència natural a fugir del realisme. M’atrau allò poètic, amb uns personatges que tinguin els peus ben posats a terra però que siguin capaços de fer escapades líriques, ja que sóc del parer que aquests tipus d’introspeccions ajuden a entendre (encara que no sigui d’una manera explícita i racional) el món interior dels personatges, i a nivell d’escriptura et permet apuntar cap a llocs no convencionals. M’agrada que cada text que escric sigui diferent de l’anterior, en la forma i el contingut. En el cas de La crida, un gran referent ha estat, sens dubte, Koltès.

4- What is the theatre for you?.

Per mi el teatre és bàsicament un mirall. Un mirall que ens retorna la imatge d’allò que som i d’allò que fem com a individus i com a societat. Perquè en el teatre experimentem la paradoxa que vivim en la vida real però d’una manera molt més concentrada, com si fos una mena de vida elevada al cub. Per mi el teatre és també joc, metàfora, alguna cosa que es fa artesanalment, amb amor i respecte. En La crida hi ha, de fet, aquesta voluntat de voler ser una mena de mirall en el qual el públic s’hi pugui reflectir, ja que el més important de l’obra no és tant parlar de la perillositat de l’ascens de l’extrema dreta a Europa (que també), sinó que ens adonem que de prejudicis, qui més qui menys, en tenim tots, i això és quelcom que hem de saber encarar.

5- To what extent did you want to write a warning to the public and to what extent a story to understand your character?.

Jo crec que les dues coses van de la mà, és a dir, per una banda a La crida hi ha una voluntat de dir ei, al lloro, que aquesta gent està situant-se en els parlaments de molts països europeus, hem d’anar en compte, una voluntat d’advertència, però també hi ha la voluntat de voler entendre (que no de justificar) el protagonista des de la seva vessant més propera i humana, sinó, em faria l’efecte que com a autor estaria prejutjant massa el personatge i això no em permetria escriure amb prou llibertat.